Quan una literatura, com la catalana, ha patit un buit força evident durant els segles moderns, s’agraeix fora mesura que homes i dones de lletres, professors o no, ofereixin a la ciutadania lectora les peces més importants escrites per altri en aquells segles en què la nostra literatura es va eclipsar. Quan un llegeix les diverses traduccions catalanes de la Ilíada o l’Odissea que ja tenim, els Pensaments de Pascal, la gran novel·la anglesa dels segles XVIII i XIX, Proust en dues versions diferents i excel·lents, l’Orlando furioso de Bonaventura Vallespinosa —de qui s’ha parlat massa poc—, la Comèdia del Dant i de Sagarra, la Crítica de la raó pura, i no parlem dels clàssics grecs i llatins que va finançar Cambó i que ara, en mans noves, continua donant fruits, i moltes coses més, llavors un quídam alça els ulls al cel per donar gràcies, si res més no, a la roda variable de Fortuna. Salus est Cataloniae litterae transferre, com va dir un humanista de la cort d’Alfons d’Aragó: la salvació de les lletres catalanes es trobarà en la traducció.
Proa acaba de lliurar als lectors més encuriosits i exigents la versió en llengua valenciana d’una obra italiana importantíssima que va quedar en un calaix durant molt de temps, ara recuperada i editada per Martí Domínguez Romero, fill del traductor, Martí Domínguez Pérez: Les vides dels més excel·lents pintors, escultors i arquitectes, de Giorgio Vasari. Entre altres virtuts, el valencià té el mèrit d’haver conservat intactes les articulacions de pronoms febles de l’ordre de li’l, li’ls, li la, la li, i, com és obvi, subjuntius molt seus, delícies lèxiques i formes sintàctiques desconegudes al Principat: per exemple a sovint, en comptes de sovint (en castellà, l’equivalent a menudo).
Les vides de Vassari, que no tenen cap precedent llevat de l’hagiografia medieval i les vides dels biògrafs grecs i llatins —encara que aquests solament parlessin de sants, de polítics i filòsofs, com ara Suetoni, Diògenes, Plutarc o Jaume de Voràgine—, és un llibre imprescindible per a tot lector i estudiós que vulgui conèixer exhaustivament la producció artística en els camps de la pintura, l’escultura i l’arquitectura del moment zenital del Renaixement italià, i una mica el d’altres llocs del continent, sempre que els artistes haguessin deixat obra a Roma, Florència i les altres capitals de l’art d’aquella època daurada. Vasari va ser pintor i arquitecte ell mateix, sense arribar mai a la fama que han assolit els més grans del seu temps, i té quadres positivament defectuosos, com ara El triomf després de la guerra amb Siena —un homenatge molt potent al cul dels cavalls— o L’adoració dels pastors, que fa pensar en la façana del Naixement de Gaudí, i algunes coses que són una mica millors. Ell mateix es va incloure en aquest reguitzell de biografies, al final de tot, això sí, amb una gran modèstia encara que es dediqui moltes més pàgines que a Leonardo: “Si fins ací he raonat sobre les obres alienes amb la major diligència i sinceritat que el meu intel·lecte ha sabut i pogut, vull també, a la fi d’aquests treballs meus, reunir i donar a conèixer al món les obres que la divina bondat m’ha agraciat fer, tot i que, si no són tan perfectes com jo voldria … han estat treballades per mi amb estudi, diligència i amorós afany”. Sabia perfectament que el distanciava del seu amic Miquel Àngel, de Leonardo, de Rafael o de Filippo Lippi, per posar quatre exemples de geni i qualitat indubtables.
Vasari no es va limitar a descriure les peripècies biogràfiques dels artistes —moltíssims, uns quants avui quasi ignorats—, sinó que, coneixedor de l’ofici, va descriure amb acuïtat la manera com van evolucionar les tècniques del dibuix i la pintura entre els anomenats “primitius” (Cimabue, Giotto) i els grans artistes de l’últim període del Renaixement, aquells que ja entren de ple en allò que ara anomenem “manierisme” —de fet, Vasari es va avançar als tractadistes d’art ulteriors, i parla sovint de la maniera de molts d’aquests pintors de l’últim període. També és un mèrit d’aquest llibre que Vasari hi parli contínuament dels “conceptes”, les “idees” i el “pensament” que han de presidir la concepció i la realització d’una obra: no s’ha d’oblidar que l’Acadèmia Platònica fundada per Cosme de Mèdici i Marsilio Ficino tenia la seu a Florència, que és el graner més important de l’art que estudia Vasari en la seva obra —en parla molt més que dels artistes venecians, potser a causa de la rivalitat entre aquestes dues ciutats, o perquè no li havia resultat fàcil visitar els llocs on es podia veure l’obra llur: perquè és cert que va anar pertot, s’ho va mirar tot amb molt de deteniment, i emetia uns judicis que poden resultar parcials i subjectius, però no són mai arbitraris.
Tot lector, possiblement, anirà directament i selectiva als capítols dedicats als mestres més coneguts i reconeguts de l’època —Giotto, Uccello, Ghiberti, Masaccio, Brunelleschi, Donatello, Piero, Alberti, Lippi, Botticelli, Mantegna, Leonardo o Miquel Àngel—, però farà bé d’aturar-se tant en la introducció de Domínguez Romero com en la introducció general de Vasari; i també en els proemis que l’autor inclou a cada un dels grans apartats del llibre, espai en què Vasari raona sobre les qüestions d’ordre estètic, religiós, polític i circumstancial de cada un dels grans períodes en què va dividir Les vides.
Arthur Miller2 weeks ago