Connect with us

Cataluña

Fa Cent Anys L’independentisme Va Agafar Les Armes

Published

on

fa-cent-anys-l’independentisme-va-agafar-les-armes

Els moviments polítics contemporanis sovint han utilitzat episodis històrics per justificar la seva lluita. És per això que alguns esdeveniments del passat català mantenen encara avui la seva vigència i poden ser un revulsiu per repensar el moviment independentista ac­tual. L’exemple el tenim en dos fets de l’independentisme de la dècada de 1920 que celebren el centenari: els complots del Garraf (1925) i de Prats de Molló (1926). Aquests episodis són indestriables del cop d’Estat del general Miguel Primo de Rivera, el 13 setembre del 1923, que va suposar un terrabastall en el món del catalanisme polític. Per una banda, la conservadora Lliga Regionalista havia donat suport al cop militar, per les promeses d’una reforma autonomista de l’administració espanyola; per l’altra, els sectors lligats al catalanisme republicà i als minoritaris sectors independentistes van denunciar la involució autoritària. Primo de Rivera va estrenar l’exercici despòtic del poder amb un decret “antiseparatista” que il·legalitzava la major part d’entitats catalanistes i va treballar per desballestar la labor de la Mancomunitat de Catalunya i les aspiracions autonomistes. Les detencions, la censura i les persecucions van precipitar l’exili —principalment a Perpinyà, Tolosa i París— d’un independentisme que, des de la creació de la Federació Democràtica Nacionalista (1919) fins al naixement d’Estat Català (1922), tenia com a referents l’excoronel de l’exèrcit espanyol Francesc Macià (1859-1933) i el jove activista Daniel Cardona (1890-1943), conegut com “l’irlandès” per la seva admiració per l’estratègia militar de l’Irish Republic Army.

El catalanisme a l’exili francès

Al final de setembre del 1923, Macià es refugià a França per escapar-se de la detenció i començà a reflexionar sobre els problemes militars, polítics i econòmics de l’empresa que estava bastint: la creació d’un exèrcit legionari. Aquest objectiu responia a diferents influències: en primer lloc, l’esmentat cas de l’independentisme irlandès, que havia regenerat el món del catalanisme radical amb la seva estratègia insurreccional; i, en segon lloc, l’herència garibaldina dels voluntaris armats que havien ajudat a assolir la unificació italiana el 1860. En aquest marc, Estat Català s’esmerçà per allistar voluntaris i entrenar-los en marxes i tàctiques militars, segons els manuals francesos de l’època que van ser traduïts al català.

Dones amb la bandera d'Estat Català a una població del Rosselló, des d'on es prepara un intent d'invasió de Catalunya (1925)

En l’àmbit polític, Macià s’enfrontava a dilemes de primera magnitud: crear un front únic catalanista, establir aliances a nivell espanyol amb exiliats republicans, o bé amb revolucionaris. Les influents comunitats de catalans de l’emigració a Amèrica demanaven que hi hagués un front únic catalanista. Aquesta aspiració va quedar en no res, ja que els sectors moderats del catalanisme, amb Francesc Cambó al capdavant, desconfiaven de Macià. Tampoc va arrelar l’intent d’entesa amb els sectors republicans espanyols de l’exili, per la negativa d’aquests a participar en els plans de Macià.

La tercera opció, que involucrava els anarquistes, va fructificar en el Pacte de la Lliure Aliança, el gener del 1925, entre Estat Català i la regio­nal catalana de la CNT amb sectors minoritaris del nacionalisme basc i gallec. A partir d’aquest pacte, el pla de Macià es va basar en la formació d’un cos militar compost principalment per voluntaris catalans exiliats i pel suport d’una xarxa clandestina dins del territori català, que havia de facilitar l’acció un cop iniciada la incursió armada. La planificació de l’operació preveia que l’exèrcit català creués la frontera pirinenca a través del coll d’Ares i accedís al territori espanyol amb la intenció d’avançar cap a Olot, on es preveia reunir forces i consolidar l’avenç militar. El pla confiava en una resposta favorable a l’interior del país. En aquest sentit, era fonamental que el suport arribés també del món obrer, compromès amb els independentistes mitjançant el citat Pacte de la Lliure Aliança.

Però els problemes no acabaven aquí: la tercera gran incògnita que s’havia de resoldre eren els recursos econòmics per mantenir els voluntaris, comprar les armes, difondre la propaganda, etc. Per aconseguir-ho, Francesc Macià va intentar, sense èxit, diferents iniciatives: va cercar diners entre un grup d’inversos internacionals que esperaven beneficiar-se de la devaluació de la pesseta en cas de moviment revolucionari; va llançar l’Emprèstit Pau Claris per Sant Jordi del 1925 i va buscar l’ajuda econòmica de col·lectius catalans residents a Amèrica. També va fer un viatge a l’URSS per aconseguir el suport del règim soviètic, que veia amb bons ulls l’oportunitat de col·laborar amb els enemics de la dictadura de Primo de Rivera, i, amb això, la possibilitat de penetrar en aquell món de resistents i fer-lo bascular cap al seu lideratge revolucionari. Per últim, Macià no va dubtar a posar els propis recursos familiars per sufragar l’empresa.

Francesc Macià en un carrer de Moscou, viatge que realitza per tal de demanar el suport del govern de l'URSS en l'intent d'invasió de Catalunya. Entre l'octubre i el novembre de 1925.

El complot del Garraf, ruptura interna i pugna pel lideratge

Les dissidències internes van ser un altre front de problemes per a Macià i ens ajuden a entendre la precarietat d’aquest món independentista integrat per alguns centenars de joves activistes neguitosos per la falta d’acció. Daniel Cardona, “l’irlandès”, era l’interlocutor més directe per als joves militants separatistes: exiliat des de l’agost del 1924, havia tingut discrepàncies amb la gent de Macià, a qui trobava poc nacionalistes, i a la vegada desconfiava de les maniobres polítiques del dirigent català amb forces no catalanistes. També hi havia alguns escamots d’Estat Català que qüestionaven l’estratègia de Macià i volien promoure iniciatives més directes i violentes. Un d’aquests intents va ser el complot del Garraf per matar el rei, impulsat per joves militants com Jaume Compte i Miquel Badia, vinculats a l’escamot del carrer Vertrellans de Barcelona.

Aquests joves separatistes, in­fluïts pel brutal atemptat de la catedral de Sveta-Nedelya a Sofia (abril del 1925), van planificar un regicidi contra Alfons XIII aprofitant la seva visita a Barcelona. El primer intent, el 29 de maig, fracassà per la deserció d’un dels implicats. Un segon consistia a col·locar l’explosiu a la via del tren, a la costa del Garraf, per fer descarrilar el comboi que havia de portar el rei de retorn de Barcelona. La policia espanyola va frustrar el projecte, ja que gràcies a l’ajut de com a mínim un delator va detenir els principals implicats. El judici militar, iniciat el 29 d’abril de 1926, va acabar amb diverses condemnes severes, incloent-hi cadenes perpètues. Malgrat la inicial condemna pública de Macià als mètodes terroristes, poc després va publicar el manifest “Als homes lliures”, en què denunciava les tortures als detinguts i en reivindicava la lluita.

L’intent d’atemptat evidencià la profunda divisió estratègica dins de l’independentisme. Cardona i els seus van voler desmarcar-se del macianisme construint una xarxa pròpia entre Perpinyà i Besiers, i disputant a Macià el reconeixement com a líder legítim, especialment davant les comunitats catalanes d’Amèrica. La tensió culminà en una reunió a Perpinyà l’agost del 1925, que acabà en retrets i en una ruptura definitiva. En els mesos següents el divorci era total, i Macià arribà a enviar una carta a Cardona en què l’acusava de “parlar en to de calúmnia, d’insídia vergonyant i d’atac també calumniós a la vida privada de molts components d’Estat Català”. Les friccions derivaren fins i tot en agressions físiques entre militants dels dos sectors. Aquestes disputes internes recorden les que van viure, pocs anys abans a Irlanda, Éamon de Valera i Michael Collins, en el dilema entre la via diplomàtica o la insurreccional. Tanmateix, el complot del Garraf va acabar afeblint l’estratègia armada de Cardona i consolidant l’hegemonia d’Estat Català com a únic referent amb capacitat d’acció.

D'esquerra a dreta, de Miquel Badia, Jaume Compte, Francesc Ferrer i Deogràcies Civit, condemnats pel complot de Garraf (1925), amb motiu del seu indult (1930)

Prats de Molló: fracàs militar, èxit simbòlic

Al llarg del 1926, Francesc Macià treballà per reorganitzar els seus efectius i plantejar aliances; tant és així, que entrà en contacte amb els ambients militars espanyols i d’oposició a la dictadura que, el juny del 1926, intentaren el cop d’Estat conegut com la Sanjuanada, que va ser, però, desarticulat de seguida. Després d’aquest fracàs, Macià madurà la idea d’allistar uns quants antifeixistes italians que havien lluitat a la Primera Guerra Mundial per incrementar els efectius d’Estat Català amb homes experts en l’ús de les armes. En aquest marc, el líder català es va entrevistar amb Ricciotti Garibaldi. El net de l’heroi de la unificació italiana havia organitzat a França el moviment de les Legions Garibaldines després de la Gran Guerra. Entre els legio­naris garibaldins hi havia nombrosos antifeixistes italians que s’havien refugiat a França per fugir de la dictadura de Mussolini i que esperaven tornar a Itàlia amb Garibaldi per derrocar el règim feixista. Però això no va passar, i aquestes desenes d’italians legionaris van trobar una sortida a la seva frustració i situació precària unint-se a l’exèrcit català.

Aquest sector estava vigilat atentament per les autoritats policials franceses i espanyoles, com també ho estaven els voluntaris macianistes, amagats a l’estratègica masia Can Bach, a Coustouges, en la proximitat de la frontera espanyola. Can Bach havia de ser el centre neuràlgic per repartir les armes als soldats de l’exèrcit català el dia de l’aixecament. La Guàrdia Civil va fer-hi un registre il·legal, el febrer del 1926, però no va trobar cap prova concloent. Tampoc va trobar-ne cap la Gendarmerie francesa, però va aconseguir que els voluntaris confessessin la idea de Macià d’enderrocar la dictadura espanyola amb una expedició armada.

Fos com fos, l’aixecament catalanista previst per l’11 de setembre del 1926 fou ajornat per falta d’armament i s’intentà materialitzar a finals d’octubre del mateix any. Els voluntaris catalans van sortir de París el 29 d’octubre i van ser detinguts en arribar a la frontera. Finalment, el 4 de novembre del 1926, Francesc Macià, amb l’estat major de la seva organització, va ser capturat per la policia francesa a Prats de Molló. En els dies següents, la “conjura dels catalans” es va transformar en un afer d’Estat i va escenificar una batalla diplomàtica entre França, Espanya i Itàlia. La detenció de Ricciotti Garibaldi a Niça per part de la Gendarmerie, amb l’acusació de ser un agent provocador al servei del feixisme italià, va servir per projectar la imatge de Macià com a lluitador íntegre, traït per un home sense escrúpols. Una acusació que, si bé no s’ha pogut documentar mai fins als nostres dies, ha estat un argument que ha transcendit l’època i s’ha consagrat com una evidència històrica, malgrat que la recerca sobre els possibles delators ha apuntat cap altres direccions, que inclouen tant voluntaris italians com catalans.

El judici a París (gener del 1927) va acabar amb condemnes lleus, però el procés va servir per difondre internacionalment la figura de Macià com a heroi de la llibertat contra el feixisme. Els voluntaris catalans van ser expulsats a Bèlgica, i Macià va emprendre una gira triomfal per l’Amèrica Llatina, culminant en la redacció del projecte de Constitució de la República Catalana a l’Havana l’octubre del 1928.

Daniel Cardona i Civit, conegut com

El mite de Macià i la persistència del llegat

La repercussió del cas de Prats de Molló va més enllà del fracàs militar. Ens permet entendre la preocupació de la dictadura de Primo de Rivera pel catalanisme insurreccional, com demostra el fort desplegament policial, la xarxa d’espionatge tant a França com a Espanya i les gestions diplomàtiques per impedir l’acció de l’exili polític català. A més, va permetre consolidar el mite de Macià, elevant-lo a líder moral de l’oposició al règim, tant a nivell català com espanyol. Aquest capital simbòlic li va permetre triomfar a les eleccions municipals d’abril del 1931, quan Esquerra Republicana de Catalunya va esdevenir la força més votada. El 14 d’abril, Macià proclamà la República Catalana.

Mentrestant, els protagonistes del complot del Garraf van seguir camins diversos. Jaume Compte simbolitza aquell corrent que va confluir en l’esquerra revolucionària i va morir lluitant en els Fets d’Octubre del 1934. En canvi, Miguel Badia exemplifica aquell gir cap a la dreta antiobrera durant els anys republicans, que va desembocar en el seu assassinat, amb el del seu germà, per un escamot d’anarquistes l’abril del 1936. Daniel Cardona va mantenir la seva ortodòxia nacionalista, influent en cercles marginals de l’independentisme dels anys trenta.

El centenari dels fets del Garraf i de Prats de Molló ens convida a una reflexió crítica sobre les tensions històriques dins l’independentisme català. En un context de repressió i exili, la radicalització armada fou percebuda per molts com l’única resposta possible. Malgrat els fracassos operatius, aquests episodis van contribuir a la construcció d’un lideratge carismàtic i d’un relat heroic entorn de la figura de Francesc Macià. Aquests esdeveniments també evidencien els límits de l’acció unilateral i els perills de la fragmentació interna, dilemes que continuen ressonant en el present. Recuperar aquesta memòria no només incomoda, sinó que obliga a repensar, amb perspectiva històrica, les estratègies de qualsevol moviment polític que es projecta cap al futur.

Lectures recomanades

El complot del Garraf (1925)
Joan Creixell 
Dalmau Editor
204 pàgines
24 euros

La dictadura de Primo de Rivera a Catalunya 
Josep Maria Roig i Rosich 
PAM
686 pàgines
19,80 euros

Macià al país dels soviets
Enric Ucelay-Da Cal i Joan Esculies Serrat
Edicions de 1984
304 pàgines
18 euros

Política y violencia en la España contemporánea II
Eduardo González Calleja
Akal
1.216 pàgines
38 euros

La projecció exterior de Catalunya al món d’entreguerres
Albert Balcells
Editorial Base
185 pàgines
14 euros

Internacionalitzant el nacionalisme 
Xosé Manuel Núñez Seixa 
Afers
286 pàgines
20 euros

Banderas nacionales

Kneecap En El Apolo De Barcelona: Resistencia Cultural, Humor, Pasamontañas Y Activismo Político

Published

on

kneecap-en-el-apolo-de-barcelona:-resistencia-cultural,-humor,-pasamontanas-y-activismo-politico

En la puerta se saludaban una pareja inglesa y tres norteamericanas, cinco personas con pulsera del Primavera Sound. Otra cosa las unía y facilitó su conversación, se habían comprado en el festival la camiseta de la instalación Unsilence Gaza. Estaban a punto de presenciar al último concierto que el trío norirlandés de rap Kneecap ofrecía antes de que uno de sus miembros, Liam Óg Ó hAnnaidh (Mo Chara en el mundo del arte) comparezca en un juicio acusado por la policía londinense de ofensa terrorista por haber lucido una bandera de Hezbollah en un concierto en la capital inglesa. Antes habían impulsado un boicot al festival South by Southwest de Austin por sus implicaciones, aceptadas por el mismo evento, con la industria armamentística norteamericana que suministra armas a Israel. Sólo faltó una película, financiada por Michael Fassbender, dirigida por Rich Peppiatt y con varios premios en festivales para que el trío alcanzase notoriedad, luego de haber manifestado en Coachella su solidaridad con Palestina. El Primavera los unió a su cartel este domingo y ahí estaban, cerrando el festival dentro de la sección Primavera A La Ciutat.

La sala se llenó, y aún hubiesen llenado salas más grandes. Entre otras cosas porque Kneecap no son unos plúmbeos defensores de ideas políticas, la cultura irlandesa, su idioma y la defensa de los pueblos bombardeados y las minorías nacionales oprimidas, sino que además son chavales como cualquier otro y les gusta divertirse, hacer bromas, beber cerveza, ligar y cuando quieren, estimularse, tal y como cuentan en su película. De hecho iniciaron el concierto con el mismo tema que abre su último disco, 3CAG, palabra en argot para definir el MDMA. Esa falta de seriedad política, la construcción de un nuevo lenguaje, la ausencia de esa actitud que sesudamente indica a la audiencia la importancia de lo que el artista está diciendo y su humor desacomplejado y autoparódico conecta directamente con un público que como ellos no casa con la gravedad de sus mayores. De otra manera, llamarse Kneecap (rótula, pero también argot para señalar la forma de castigo del IRA contra traficantes e infiltrados, un tiro en la rótula) generaría ceños muy fruncidos. Es más, durante el concierto, Kneecap, deslenguados bromistas, preguntaron si nevaba en Barcelona, otra mención, en este caso nasal. Drogas y conciencia política han sido por lo general antitéticas, tanto en España como en Irlanda del Norte.

Pero Kneecap no sólo son unos chavales políticamente activos, son también una excelente banda. Su público no es idiota, hoy en día no basta un discurso para vender discos y llenar salas, haciendo falta que ese posicionamiento sea sostenido por una música que lo amplifique. Y eso demostró el trío en escena, una vitalidad, una fuerza y un empuje rítmico a tenor de la velocidad de sus recitados, mezclando gaélico irlandés con inglés hasta crear un imparable aluvión de palabras. Los ritmos, que disparados por un profesor que empezó a usar pasamontañas para no ser reconocido, van desde los acentos electrónicos de rave hasta al hip-hop tradicional, todo ello con unas formas y empuje punk, fueron en Apolo los responsables de que la sala se estremeciese y el público se desgañitase hasta la afonía cantando sus letras. También los independentistas catalanes allí presentes, que celebraron con estrépito el saludo en catalán de Kneecap al iniciar el concierto y más tarde gritaron “independència”. Kneecap, que no saben catalán, no se sumaron al grito, preguntaron más tarde cómo se decía gracias en el idioma de Espriu, alguien les dijo que “merci”, ellos dijeron, “vaya, como en francés” y si nadie lo corrige se irán de Barcelona creyéndolo. Alborozo total y calor humano. Incomprensible como los que entre el público llevaban pasamontañas no acabaron con el cerebro licuado.

Concierto del grupo irlandés Kneecap en la sala Apolo de Barcelona. Foto: Gisela Jané/Primavera Sound

Las banderas palestinas no faltaron, así como la explícita acusación a Israel por el genocidio que está perpetrando en Gaza, mientras temas como I bhFiacha Linne, Better Way To Live, Your Snnifer Dogs Are Shite –tus perros rastreadores son una mierda-, Guilty Conscience o Hood, eran las palmetas que sacudían al público, alfombra que dejaba ir el polvo en forma de baile y gritos de entrega. Entre ellos, Maggie is in the box (Margaret Tatcher está en el ataúd) fue el más coreado junto a “Free Palestina”, así como el estribillo de Get Your Brits Out reclamando la salida de los ingleses de Irlanda del Norte. Reivindicación, fiesta, política, drogas, protesta, resistencia cultural, conflicto lingüístico, humor y parodia. Y en el fondo una advertencia que expresan en su película: “A veces el cambio llega como un ruido de fondo, como una roca empujada por un acantilado que no se puede controlar. Pero al caer va a chocar contra algo y te puedo asegurar que lo destrozará”.

Continue Reading

Ayuntamiento Barcelona

Elisenda Alamany, ERC: “Si Avanzamos En Cercanías Y Financiación, Seguiremos Hablando Para Los Presupuestos”

Published

on

elisenda-alamany,-erc:-“si-avanzamos-en-cercanias-y-financiacion,-seguiremos-hablando-para-los-presupuestos”

En pocos días, Elisenda Alamany (Barcelona, 42 años) cumplirá seis meses como número dos de Esquerra Republicana. Una labor que alterna con ser la jefa de filas del grupo municipal en la capital catalana, donde pone el control al turismo en el foco. En Barcelona y la Generalitat la receta es la misma: una oposición exigente pero que tiene la mano a nuevos acuerdos si se cumplen los que están en la mesa, como el traspaso de Rodalies o la financiación singular.

Pregunta. ¿Cómo ha sido la experiencia de llevar el doble sombrero de partido y ayuntamiento?

Respuesta. Todo responde a la estrategia de acercarnos a los problemas de la gente desde la política de proximidad y tiene mucho valor que la secretaria general sea también regidora de la capital del país.

P. ¿En qué nota un militante de ERC el cambio en la cúpula?

R. Se encuentra con que hablamos mucho más claro y que somos mucho menos permeables las críticas que otros partidos respecto a lo que conseguimos.

P. ¿Qué malestares ha detectado entre las bases?

R. El país está más débil que hace diez años, con infraestructuras obsoletas, el catalán en un momento de retroceso, un modelo económico de poco valor añadido, dificultades para acceder a una vivienda…

Dvd 1269  Barcelona, 04/06/2025   Elisenda Alamany, numero dos de  ERC, frente al Park Guell. Foto: Gianluca Battista

P. ¿Qué hará para recuperar presencia en el Ayuntamiento?

R. Hemos de situar la batalla en Barcelona en preservar su identidad. Y esto quiere decir políticas de barrio, comercio de proximidad, la vitalidad del catalán, el acceso a la vivienda. En el tipo de trabajo que hoy ofrece la capital del país y los sueldos que no nos permiten vivir en nuestra ciudad.

P. ¿Cuándo llegará el momento de marcar perfil propio tras una oposición constructiva?

R. Somos diferentes de los Gobiernos que han pasado por la ciudad. Somos diferentes con el hecho de los Comunes que, han querido cerrar la ciudad en muchos momentos. Y somos diferentes con el Partido Socialista, que en muchos momentos han querido simplemente ser una capital más en una comunidad autónoma.

P. ¿Se abre a negociar los Presupuestos de Barcelona para el 2026?

R. Es demasiado pronto por hablar de esto. No hay ni proyecto de cuentas sobre la mesa.

P. ¿Y le gustaría ser la alcaldable?

R. A mí me parece bueno que los políticos estén en los lugares durante mucho de tiempo para consolidar proyectos. Yo hace seis años que estoy en Barcelona: quiero a mi ciudad y tengo una responsabilidad porque porque me preocupa lo que veo.

P. Por tanto, ¿le gustaría?

R. Soy presidenta del grupo municipal y estoy encantada de continuar liderando el proyecto.

P. ¿Hace autocrítica sobre cómo se gestionó el intento de entrar al Gobierno de Collboni?

R. Se hicieron unos debates muy parecidos a los de ahora, pero después entramos en una lógica de Congreso Nacional que nos impedía hablar de Barcelona en primer término. En lo que sí que coincidimos con la Federación es que hay que hablar más de la ciudad y menos de nosotros.

P. Llama la atención que la actual ejecutiva de la Federación no opte por incorporar miembros de la candidatura perdedora…

R. A mí me toca respetar la decisión de la actual federación.

P. Hablemos de la tasa turística. ¿Tiene sentido tratar igual a Barcelona que, por ejemplo, a L’Hospitalet?

R. No se puede tratar la capital del país del mismo modo que se trata el país. Barcelona es una ciudad en constante temporada alta y las políticas más efectivas hoy son las del retorno. A partir de aquí podemos ver los encajes que habrá en las próximas negociaciones sobre la tasa turística en el Parlament.

P. ¿No ve entonces una necesidad de abordar el problema de la tasa a nivel metropolitano?

R. No.

P. Los 10.000 pisos que promete cerrar Collboni. ¿Cree que serán una medida efectiva para el acceso a la vivienda?

R. Barcelona es una ciudad global donde los barceloneses competimos con gente con un poder adquisitivo más elevado de todo el mundo. Y, por lo tanto, lo que es clave es limitar la demanda. Hay que limitar la compra de segundas residencias.

P. ¿Cómo?

R. Lo que se pide es que las personas que no han residido en Cataluña al menos durante cinco años no puedan comprar una vivienda.

P. Hay un cambio de discurso de su partido sobre el cumplimiento de los acuerdos por parte del Gobierno de Illa. ¿Eso abre la puerta a negociar los Presupuestos?

R. Si avanzamos en Cercanías, continuaremos hablando. Si avanzamos en financiación singular, continuaremos hablando. Y si no avanzamos, se le complicará mucho la legislatura a Salvador Illa.

P. ¿Es Elisenda Alamany una posible presidenciable si el calendario de la amnistía no se lo permite a Oriol Junqueras?

R. Estoy convencida, con mi escepticismo sano, que, igual que tiene una ensambladura constitucional la ley de amnistía, espero que haya una ensambladura democrática también de los jueces. Y, por lo tanto, Junqueras se podrá presentar.

Continue Reading

Barcelona

Casa Leopoldo Rinde Homenaje A Rosa Gil, La Icónica Dueña Del Restaurante Que Frecuentaron Montalbán, Mendoza O Marsé

Published

on

casa-leopoldo-rinde-homenaje-a-rosa-gil,-la-iconica-duena-del-restaurante-que-frecuentaron-montalban,-mendoza-o-marse

Con una tertulia en la que ella ha sido la anfitriona ha terminado el homenaje que Casa Leopoldo ha rendido este miércoles a su icónica dueña, Rosa Gil. Es decir, de la mejor manera posible, emulando esas conversaciones sin fin que mantenían escritores, artistas y gente del toreo en este mítico restaurante del Raval barcelonés, donde nunca faltaba el rabo de toro y la maestría de la antigua propietaria, amiga de los clientes que llenaron este rincón de la ciudad de apasionantes historias de una época. Además de la anfitriona, no se han perdido el evento Eduardo Mendoza, Daniel Vázquez Sallés (hijo de Manuel Vázquez Montalbán), Carme Ruscalleda, Joan Gaspar, Pedro Balañá, Carles Vilarrubí, Salvador Boix o el alcalde de Barcelona, Jaume Collboni, entre otros.

Justo hace un año, el grupo Banco de Boquerones reabrió Casa Leopoldo con la idea de recuperar el espíritu de sus mejores años en el Raval, dónde abrió en 1929. Pulieron los azulejos, recuperaron los carteles de toros y llenaron los rincones de fotos de sus ilustres asiduos, como los mencionados Montalbán y Mendoza, pero también Terenci Moix, Maruja Torres, Juan Marsé o Joan de Sagarra, además de rescatar algunas recetas de la época, como las albóndigas con sepia, para darle de nuevo el aire que había perdido.

El escritor Eduardo Mendoza, Rosa Gil y Carla Falcó, su hija. ALBERT GARCIA

Pasado este tiempo, el nuevo dueño, Bruno Balbás, ha querido reivindicar a la que fue su histórica propietaria con una comida que ha llenado todas las salas hasta la bandera. Con 76 años cumplidos, la homenajeada ha podido disfrutar de un reencuentro muy emotivo. Se ha arrancado a cantar y ha recordado muchas anécdotas, entre ellas la visita de Juliette Binoche con su pareja de entonces, Olivier Martinez; las peleas de Lola Flores y Manolo Caracol o las comilonas que se dieron tantos toreros, desde Carlos Arruza a José Tomás. Las fiestas más largas, las de Montalbán y sus amigos, ha recordado divertida.

Rosa Gil lleva unos años viviendo en una residencia y recibir este homenaje ha sido una sorpresa y un regalo. “He viajado en el tiempo y me han venido muy buenos recuerdos”, ha reconocido ante todos los amigos que le han acompañado, donde además de rostros conocidos de la cultura y el periodismo también estaban sus amigas más cercanas y su hija, Carla. Sobre su hospitalidad no ha dudado: “Todo lo aprendí de mi padre. Por algo le llamaban ‘el exquisito’, era un hombre muy elegante”, ha destacado sobre Germán, hijo del fundador de esta casa, el abuelo Leopoldo, que llegó a Barcelona a principios del siglo XX y vivió en las chabolas de Montjuïc hasta que recaló en el Raval.

La antigua propietaria tiene su historia vital muy fresca en la memoria, aunque los últimos años no los recuerda tanto. El primer bar que abrieron sus abuelos estaba en la calle Aurora del mismo Raval, ha contado. En esa época era una zona muy animada por las noches, donde la gente acudía a los bares después de ver espectáculos en el Liceo o en los teatros del Paral·lel. Rosa Gil recuerda que muchos locales estaban abiertos toda la noche para recibir a la bohemia nocturna, como los bares Pastis, Marsella o el London Bar. Ella ya nació en Casa Leopoldo y lo llevó hasta 2015.

La cocinera Carme Ruscalleda conversa con el alcalde de Barcelona, Jaume Collboni. ALBERT GARCIA

Cuando se jubiló lo traspasó a Òscar Manresa y Romain Fornell, que no acertaron con su propuesta que mantenía el nombre, pero elevaba la cocina. Luego se convirtió en un restaurante de comida china que tampoco sobrevivió. Después de estos devenires llegó el grupo Banco de Boquerones y se propuso recuperar el espíritu original de la casa. Para recobrar un poco su esencia también han querido reunir por un día a sus más fieles clientes.

Eduardo Mendoza era uno de ellos y no ha fallado hoy. “Barcelona necesita locales emblemáticos como este, donde hay calidad y tradición, y espero que continúe siéndolo”. Aunque asegura que no es nada nostálgico, sí ha recordado cómo pasaba el tiempo entre estas paredes. “Aquí charlábamos, discutíamos, nos peleábamos, comíamos mucho, bebíamos más, fumábamos puros, imagínate lo que era”, ha dicho el escritor, que también ha remarcado que “Rosa Gil era una anfitriona fantástica y con los años una amiga, que se sentaba en la mesa y participaba de las reuniones”.

Quien también había acudido varias veces a Casa Leopoldo es Carme Ruscalleda. “Me lo descubrieron unos amigos que eran muy asiduos a los toros”, ha recordado mientras añadía que incluso estuvo en fechas claves para el mundo del toreo, que está muy ligado a esta casa porque la misma Rosa Gil se casó con un torero, José Falcón, que la dejó viuda muy pronto por una cornada. “Incluso tuve la suerte de hacer la liturgia, cuando se despidió José Tomás y se cerró la Monumental, de venir a comer al Leopoldo”, ha contado. También ha alabado al alma de esta casa. “Rosa Gil tienen muchos fanes por su generosidad y amabilidad”. Todo lo que dio a su fiel clientela le ha retornado hoy con una velada para el recuerdo.

Continue Reading

Trending

Copyright © 2017 Spanish Property & News